Ruta de l'Alcoi revolucionari 1936-1939 (Cara i creu)

Acabem de fer una ruta turística urbana per la ciutat d'Alcoi per tots i cada un dels llocs claus que foren protagonistes de la revolució alcoiana dels anys 30. Contemporàniament a Alcoi hi han hagut dues revolucions destacades i podem afegir cruentes: la del Petroli i la dels anys 30. Érem un nombrós grup de tres o quatre dotzenes de persones la majoria de mitjana edat cap avall. M'alegra que hi haja gent jove interessada en un tema que ha estat massa temps més aïna amagat. Deixem de tindre por de dir-ho. Sembla que darrerament hi ha més ressò en la societat d'allò que ha vingut anomenant-se des les dues últimes dècades del segle XX, Memòria Històrica. Potser estem en un bon moment perquè la Generalitat del País Valencià ha obert un procés d'ajuda i promoció. Ja era hora!

La ruta ha estat magníficament dirigida i guiada per l'arqueòleg l funcionari municipal Gabriel. N'he fet altres rutes en aquest mateix guia com la de l'Alcoi Modernista on també m'ho he passat molt be. Els que hem arribat al que diuen «tercera edat» i hem fet viatges turístics socials hem experimentat moltes voltes la mediocritat professional de molts guies. No ha sigut en aquest cas on Gabriel ens ha mostrat un alt nivell didàctic com a cicerone. Això podem dir que seria la Cara d'aquesta crònica, perquè la Memòria Històrica pense que ha de ser també Democràtica i sobretot Pedagògica. Ha de ser-ho perquè ha sigut un tema que ha estat massa anys lluny de l'escola reglada dels infants i adolescents valencians. Encara hui mateix hi han testimonis de professors d'ensenyament mitjà que denuncien un inadequat programa perquè les xicones i xicons isquen dels Instituts amb un bagatge de formació històrica de l'època mitjanament potable.

Gabriel, tot i manifestar-se catòlic, apostòlic i romà, a més de practicant, va ser totalment imparcial amb la destrucció que es feu de diferents temples eclesials que foren destruïts durant la revolució. És més, va assegurar que la majoria eren esglésies noves fetes a les primeres dècades del segle XX i que mai el poble alcoià les va fer totalment seves. Va afegir també aquella dita popular -totalment laica- que era una gàbia massa gran per a tan pocs pardals. Possiblement això formava part de la seva pròpia metodologia de mestre.

El mateix va ser l'opinió expressada, que em va parèixer molt pedagògica, quan va comparar la repressió republicana que va haver-hi amb els militars de la caserna d'Alcoi que no secundaren la rebel·lió, amb la que feia l'exercit franquista en altres llocs quan reduïa militarment un poble republicà. Potser no fou tan oportú mencionar en un moment concret l'execució de l'alcalde republicà Evaristo Botella pel que poguera haver-hi confós l'auditori. Ho dic perquè, segons el meu parer, cal distingir ben clarament la repressió de l'exercit «nacional» en el període revolucionari 1936-1939 a la que feu el govern de Franco a partir de l'1 d'abril de 1939. Això va quedar meridiana ment clar quan Gabriel va comparar l'activitat del cotxe de la «calavera» i els seus «passejos» amb els afusellaments que feien els soldats o falangistes a corporacions municipals senceres quan ocupaven algun poble. Podríem dir que fou molt correcte sense entrar a valorar en quina part es feren més grans barbaritats. El que no hi ha cap dubte per a mi és, que la repressió franquista a partir d'abril de 1939 va ser un altra història, a més fora de lloc i sense cap sentit. S'havien fet la «punyeta» uns i altres en temps de guerra, partint -clar està- de la base que el colp d'estat fou reprovable i il·legítim. És el que estan reivindicant des de molt de temps les Comissions per la Dignitat, la Memòria Històrica i Democràtica, etc. Que es reconega l'acció criminal d'una repressió en temps de pau per les institucions de l'Estat. En aquest sentit manifeste que l'actitud de les comissions de memòria històrica ha de ser principalment didàctica amb el fi que la societat ho entenga. No poden tancar-se èpoques de la història sense una actitud pedagògica en contar i acceptar tots la veritat. I això haurà de fer-se d'una manera transversal, prescindint d'ideologies o al marge d'elles, com ho feren el 1945 els guanyadors del nazisme i feixisme. Això seria la cara.

També hi va haver en la mateixa excursió el que en el títol d'aquest escrit dic: la creu. En començar la jornada davant del Teatre Calderón va fer una introducció el guia dient que normalment aquestes excursions les feia en valencià, però si algú tenia dificultat en la llengua ho faria en castellà. En aquell moment vaig pensar per a mi mateix, ja hem arribat on sempre arribem els valencians: a claudicar de la nostra llengua renunciant a la nostra personalitat. Hi havia una parella de joves que demanaren fer les explicacions en castellà i Gabriel va accedir.

És la història de sempre en la qual en som molts que no es trobem còmodes. Ens sentim forasters en la nostra casa. Si açò del dissabte és una activitat institucional de l'Ajuntament d'Alcoi, és el responsable a qui vull demanar-li explicacions. Al meu parer són actes que ha de definir en quina llengua vol mostrar el seu patrimoni i la seva història local sense que cap persona es senta menyspreada. Quan anuncie aquestes rutes, cal dir clarament en quina llengua farà l'explicació perquè el públic trie. Per què no se si els edils municipals ho saben, però havem valencians que volem viure íntegrament en valencià i l'administració ha de respectar-nos. En inscriure-nos a aquestes activitats ho farem elegint la llengua. Per a que vol l'Administració valenciana promoure a les escoles línies en valencià si no tenen una actitud gestora coherent? De que es queixem davant d'alguna actitud política antivalenciana quan entrebanquen l'ensenyament en valencià a les escoles? Poden acusar-me a mi de ser intolerant i poc acollidor en els forasters per aquesta actitud? Tan intel·ligible és el nostre valencià per els castellanoparlants? Hem de viure els valencians permanentment amb els pantalons a terra?

Son reflexions que em faix jo mateix.

Francesc Jover