Schimpf-los

M’he assabentat a propòsit d’una d’aquelles notícies anecdòtiques que les escoltes no saps on i que et deixen atònit durant uns minuts, passats els quals hi relfexiones.

La notícia resava que uns empresaris alemanys havien obert un negoci que estava assolint un èxit considerable. Es tracta d’un número de telèfon (d’1,49€/minut) per tal que aquells individus passius-agressius criden i es desfoguen amb els seus respectius interlocutors, insultant-los, denigrant-los i menyspreant-los, aconseguint així una relaxació necessària. De fet, és coneguda com la “línia dels insults” i té operadors treballant els set dies de la setmana, ja que no donen abast a una resposta tan elevada per part dels clients frustrats. La notícia concloïa assegurant que els creadors del servei s’havien inspirat en les seues estressants rutines diàries.

De manera inconscient, m’ha vingut al cap una altra notícia curiosa que vaig llegir fa uns mesos, ara en territori català. A Vilanova i la Geltrú existeix un centre d’oci que ofereix una “habitació de la ràbia” antiestrés en la qual pots fer miquetes tot tipus d’objectes amb pals de golf, barres de ferro o bats de beisbol. Allò que més desfoga, per la seua xiscladissa, és destrossar televisions, vaixelles o ampolles de cava. L’entrada costa entre 30 i 60€ i, a causa del seu èxit, té una llista d’espera d’una setmana aproximadament i, en el pamflet publicitari que t’oferien, t’incitaven a endinsar-te en aquest món paral·lel on regna la llibertat, ja que, a la “vida real”, no pots fer-hi aquestes barrabassades.

Però, això és veritat? No es fan al carrer? Si hom es para a observar atentament els carrers de les nostres ciutats durant unes hores, podrà observar des dels casos més lleugers com ara conductors i conductores que fan sonar el clàxon als vianants (o altres conductors) per la seua lentitud, persones que agredeixen sanitaris als nostres centres de salut, polítics que actuen despietadament sense pensar en els resultats o, els casos més greus, suïcidis i assassinats a conseqüència d’una vida que els ofega. Què ens està passant? De segur que els especialistes en la matèria argumentarien millor que jo les causes d’aquesta conducta tan menyspreable dels humans. I podríem estar hores i hores debatent-les.

D’altra banda, casualment, altra vegada el món germànic m’ha vingut al cap. Fa uns dies vaig concloure la lectura d’una novel·la que feia temps anhelava: Momo de l’immortal Michael Ende (de segur que el coneixereu per ser l’autor de La història interminable). En ella, uns éssers, els homes de gris, estafaven els humans furtant-los el temps per tal d’alimentar-se d’ell. I, és clar, en eixa lectura més profunda de l’obra, t’adones que Ende és un d’aquells visionaris que, mitjançant la fantasia, et pega una bufetada de realitat, analitzant-la minuciosament. Efectivament, el tresor que més cobegem els humans no són els diners, ni els sabers, ni tant se val els amors, sinó el temps. Quantes vegades heu pronunciat, pensat o escoltat la frase “ara no tinc temps” al llarg d’aquesta setmana? O “ja ho faré demà”? O “no arribaré”!

Doncs bé, deduïsc que recuperar eixe temps esdevé essencial per tal de pal·liar l’estrés. Necessitem temps, necessitem viure i per a això caldrà reformular la nostra rutina diària: practiqueu exercici físic, conreeu tècniques de relaxació física i mentals, controleu la respiració, aconseguiu tècniques d’autocontrol, busqueu suport social, distraieu la ment, llegiu i, sobretot, manifesteu bon humor. La rialla és la millor medecina a l’estrés, no l’insult, ni la trencadissa. Però cadascú es relaxa com vol. Ara bé, feu-ho com diuen els empresaris d’èxit, en eixe món paral·lel. Deixeu de manifestar la violència i els exabruptes en la realitat de tots i totes.