Sobre el nou llibre de Silvestre Vilaplana: Un sepulcre de lletres minúscules

Silvestre Vilaplana presenta nou llibre, Un sepulcre de lletres minúscules (Bromera). Dijous 26 de novembre, a Muro (Biblioteca Municipal, 20 h). I dijous 3 a Alcoi (Centre Ovidi Montllor, 20 h).

Quan parlem d'un escriptor sempre tenim tendència a buscar alguns punts capaços de definir el conjunt de la seua obra o els seus interessos. De Vilaplana, podríem començar dient que combina dos fronts gens habituals, de trobar junts. És poeta i novel·lista. Com a poeta, la vessant potser menys coneguda, ha publicat els poemaris La senda de les hores (Premi 25 d'abril 1998), Aigües de clepsidra (Premi Paco Mollà 1998), Calendari de silencis (Premi Nacional de Poesia Miguel Hernández 1999), Deserts (Premi Josep Maria Ribelles 2004), Els colors del vent (Premi Carme Guasch 2005), Partitures perdudes (Premi de poesia Festa d'Elx 2006), Bagatge de tenebres (Premi Ciutat de Torrent 2007) o Un altre silenci (Premi Miquel Martí i Pol 2009).

En narrativa, combina la producció juvenil amb els llibres per adults. Per als més joves, és autor d'alguns best sellers de les lletres valencianes, a partir del model del thriller: narració ràpida, contundent i cinematogràfica. La mirada d'Al-Azraq, Els dimonis de Pandora, Les urpes del diable, La frontera negra i Resurrecció són històries marcades per la intriga, el suspens i la tensió psicològica. Trets que retrobem, intensificats, en la narrativa per al públic adult. Entre aquestes obres, n'hi ha de ben diverses: Les cendres del cavaller (Premi Ciutat d'Alzira 2003), novel·la la biografia de Joanot Martorell; L'anell del pescador (2005), narra un episodi d'intriga vaticana; L'estany de foc (2010), torna a la novel·la històrica per evocar l'època de la inquisició; mentre que El quadern de les vides perdudes (Premi València-Alfons el Magnànim 2011), ens transporta a la pell i a l'ànima d'un personatge extrem.

Fet i fet, Un sepulcre de lletres minúscules (2015), continua i aprofundeix la línia en què Vilaplana sembla trobar-se més còmode i alhora, en què és capaç d'incomodar més el lector i mantindre'l amb el cor en un pessic: la novel·la psicològica amb personatges extrems, durs, torturats i, alhora, dotats d'una estranya grandesa tràgica.

En una entrevista, amb motiu de la novel·la Resurrecció, li preguntava: Molts dels teus llibres, Les urpes del diable, La frontera negra, L'anell del pescador, presenten arguments i personatges, inquietants, desconcertants, que no deixen indiferents. D'on et ve aquesta preferència pels aspectes més misteriosos de la vida? Vilaplana em va contestar que "La nostra història està farcida de protagonistes amb una gran càrrega de personalitat al darrere, per això molts personatges d'aquesta mena poblen les meues novel·les. Però també des del punt de vista creatiu m'agraden els personatge al límit i m'atrauen els sentiments intensos. A més, pense que per a un lector també resulta més atractiu seguir un personatge amb força, allunyat de la grisor habitual que ens envolta".

Una de les armes que Vilaplana utilitza en aquesta dissecció introspectiva és la poesia. Segons explica, i tornaré a citar aquella conversa: "La poesia ha sigut el meu motor inicial a l'hora d'escriure. Sempre he fet poesia. El joc amb el llenguatge, la voluntat d'acostar sensacions al lector, de fer-lo compartir amb paraules un univers de sentiments és un repte apassionant per a qualsevol que escriu. El llenguatge poètic té alguna cosa de màgic perquè és capaç de transmetre molt més enllà de la simple articulació d'arguments que ofereix la novel·la, potser és per això que totes les cultures han buscat en el treball poètic l'instrument per explicar-se el món i per descobrir els sentiments que com éssers humans ens aporta". En Un sepulcre de lletres minúscules hi ha us acurat del llenguatge, que fa entrellucar un novel·lista amb ulls de poeta o un poeta que sap treballar de novel·lista.

I ara ve un moment delicat. En parlar d'una novel·la que acaba d'eixir al mercar sempre tinc la sensació de caminar per la corda fluixa. D'una banda, hi ha la temptació d'explicar els detalls que t'han cridat l'atenció, de comentar els personatges que t'han sobtat, d'avançar les joies que el lector trobarà durant la lectura, de raonar sobre la tècnica... I de l'altra, hi ha la necessitat d'anar amb peus plans, de no dir més del compte, de respectar el dret del lector a la descoberta i a l'aventura, a perdre's per a trobar-se en acabant. I és clar, en el cas d'un relat marcat per la intriga i la tensió, la conveniència de callar s'imposa sobre la necessitat de parlar.

Amb tot, vos donaré algunes pistes per encarar la lectura de la novel·la. La primera: som davant d'una història que transcorre en un espai de temps curt i intens, com la tensió que viuen els personatges. Cinc dies. I amb pocs actors principals. Vuit, potser nou. Però són cinc dies i vuit personatges reconstruïts des de la intensitat del que senten, del que anhelen i del que patixen. Una dona malalta, una escort vinguda a menys, un desequilibrat mental, una dona immigrant, un empresari en fallida... tots amb un destí i un desig compartir: haver estat reunits en una casa per a morir... o alguna cosa més.

La segona pista. Són uns personatges marcats per la tragèdia, ja que la seua vida només té un final aparent, la mort. L'obra combina la introspecció narrativa de la veu que va endinsant-nos en el passat i en l'ànima dels personatges, amb la tensió d'aquelles obres de misteri, a l'estil de Deu negrets o La ratonera, d'Agatha Christie, en què una sèrie de persones comparteixen captiveri. I ja sabeu què passa quan tanquen o incomuniquem persones en un lloc, que a poc a poc, van apareixent els seus fantasmes i desapareixent les seues vides.

I ja no en diré res. Si voleu saber-ne més, atreviu-vos a descobrir el que s'amaga rere Un sepulcre de lletres minúscules.

Francesc Gisbert