Article d'opinió de Germán Llorca-Abad ,
Sobre els bancs i les coses que no (es) conten
Confesse que no sabia com encapçalar esta columneta. En general, pensar en els bancs em regira la panxa d’una forma que no puc ni explicar. I les opcions eren, o bé utilitzar un llenguatge vulgar i col·loquial (cosa que encara no descarte del tot per al que continua), o bé intentar entendre (i explicar) les coses que les entitats financeres no mostren en els seus anuncis.
El dimarts passat, els explicava als meus alumnes en l’assignatura de publicitat, que la primera regla dels anuncis és dissociar el ‘referent’ del seu ‘significat real’ i donar-li’n un altre completament diferent. És a dir: un xampú no és sabó per al cap, és un orgasme. Un cotxe no és una màquina de transport, és llibertat. I una entitat financera no és una màfia legalitzada, és ‘humanismo digital’. És a dir, l’estratègia és inventar-se del tot una percepció falsa (il·lusòria) i comunicar-la per a que ‘millore’ la imatge de l’objecte que s’està venent (un sabó, un cotxe, o un banc).
La notícia d’esta setmana (d’eixes que els grans mitjans de comunicació i generadors d’opinió consideren "taaaaaaan importants" que només li dediquen 30 segons al telediari) ha sigut que el Banc Santander té previst despatxar a 4000 persones i tancar 1000 sucursals. Com és possible que eixe Ser de Llum que és Ana Botín estiga a punt d’enviar a sa casa a tantes persones? Com és possible que el que era el primer banc del món mundial estiga plantejant-se deixar sense atenció personal a les desenes de milers de persones que van regularment les seues oficines? (no s’equivoqueu... la crisi del Covid19 és una excusa per a rematar una política de fa anys).
La LLETRA XICOTETA de la notícia és que la banca espanyola ha tancat en els últims 10 anys vora del 50% de totes les sucursals i ha despatxat al 37% del personal, és a dir, més de 100.000 -cent mil- treballadors. Serà perquè el que de veritat importa és el humanismo, ser el banco no banco i para todo lo demás, Mastercard. I tot això, a costa també d’una concentració cada volta més gran d’entitats en un oligopoli, que en lloc d’assegurar la competitivitat (i totes eixes guilindaines -mentides- sobre el lliure mercat que ens claven al cap), sintetitza un híper-poder inimaginable en un grapat mínim de consells d’administració controlats per uns pocs centenars de persones.
Fa uns dies, un amic m’explicava que al banc ‘on tenia’ le seues coses no li va voler fer una llibreta perquè no era jubilat. Altres bancs, tot i ser jubilats, els les fan "pagar" a 10 euros com si fóra un impost revolucionari. De normal, si volem liquidar rebuts d’aigua o llum en la finestreta, haurà de ser en horaris molt-molt concrets i de dos en dos (dos hui i dos més vuelva usted mañana). També, si no som clients i volem fer un ingrés en finestra a una tercera persona, haurem de pagar 10 euros per a indicar-ne el concepte. Això sí, tooooooot és de PUTA MARE (ja està, no m’he pogut contindre), perquè podem fer-ho humanamente y digitalmente des de l’APP al mòbil, la pàgina web i pròximament, segur, que a través d’un xip que ens clavaran pel c...l
Un últim recordatori: a l’hora d’escriure estes línies, la banca espanyola, exponent emblemàtic de la gestió PRIVADA, li deu per a sempre a l’erari PÚBLIC 55.000 (cinquanta-cinc mil, o més) milions d’euros.