Sobre la maternitat

La maternitat com a opció, encara hui en dia, és vista en massa ocasions com a sinònim de transgressió per part de les dones. Encara hi ha gent a qui, quan li dius que obertament vas triar no ser mare, et mira amb molta commiseració i afegeix allò de clar, clar, és la teua opció, com si et perdonara la vida.

Tinc quasi cinquanta-huit anys i vaig decidir no ser mare quan encara en tenia dèsset. Va ser, malgrat tot, una decisió meditada i conscient. Només en una ocasió vaig tindre la temptació de ser-ho, però quan la parella que tenia en aquell moment va preguntar si de veritat ho volia ser, em vaig fer conscient que era una fantasia derivada de motius que res tenies a veure amb la maternitat i, òbviament, vaig tornar a les posicions de partida.

Conte aquesta anècdota personal, perquè fa uns dies em vaig assabentar que tinc al voltant una dona que, després d'un temps d'intentar-ho, per fi, i si les coses van bé, serà mare i està feliç, molt feliç caldria afegir. I de veritat que m'alegre moltíssim per ella, perquè és el seu desig i la seua voluntat.

Enmig de la seua alegria i, com que fa relativament poc temps que ens coneguem, immediatament (i també per la meua edat) va donar per fet que jo era mare. Li vaig explicar que no ho era i em va semblar que es va quedar decebuda. El més graciós de tot és que em vaig sorprendre explicant-li i quasi consolant-la per la meua decisió.

La veritat és que, amb els anys, m'he convençut que és un acte de rebel·lió aquesta decisió, tot i que quan la vaig prendre no era conscient d'això. És una autoafirmació com a persona que vol viure la seua vida d'una forma plena. Que vol fer realitat els seus somnis, més enllà de papers assignats socialment o desitjos imposats per família o societat. És descobrir que, l'última paraula de com viure la teua vida la tens tu. I que, malgrat la misticitat que envolta la maternitat a tots els nivells i de com des de ben menudes, socialment i com a dones s'espera de nosaltres que gestem i parim, podem dir no. Que no ho volem fer.

Pagues el preu de mirades, comentaris o que hi haja més gent com el nefast Ruíz Gallardón, que pensa que som menys dones per no ser mares. D'acord, però continue pensant allò deI 'i què passa'?

No som menys dones ni menys persones. Som tan lliures com les que han decidit ser-ho. Tan conscients o més que altra gent, del que és la nostra vida i com la volem viure. Serà preciós ser mare o pare, no ho negue. Però sempre que hi haja voluntat de ser-ho i no una imposició social o familiar.

Conec a moltes dones que, una vegada alliberades d’aquesta misticitat de la maternitat ja són capaces de dir que sí, que volen molt a les seues filles i fills, però que si fora ara, igual es plantejaven una maternitat (o no) més conscient i menys mística.

Però és que clar, com deia una persona a la qual vaig conéixer fa mooooolts anys, ser mare o ser pare és una malaltia de joventut, i no sols per l'edat, també per les forces.
Hui, als meus quasi cinquanta-huit anys, estic més convençuda que mai de la decisió que vaig prendre fa quaranta anys. Perquè la maternitat és i ha de ser sempre una opció, mai una obligació. Ni social ni, molt menys, familiar.