Som el poble i tenim ràbia i una brutal tristor

L'honestedat és acceptar allò que sentim, ens agrade més o menys. I trobe que connectar amb aquesta part també de la persona és sà, saneja, fins i tot diria que és terapèutic i aclareix moltes coses per poder tirar endavant realment (i més front a aquestes situacions tan bàrbares). Un primer pas pot ser acceptar-ho, el dol i la ràbia, i fer-ne una al·legoria com ara ‘Dedicat als qui cremeu la serra'.

Hi ha diferents maneres de reaccionar, per formes de ser, persones, etc. i vàlides són totes; faltaria més.

En tot cas, pense que sentir això que descriu German, cosa que molts hem sentit, sentim i sentirem front a l'incendi durant un llarg temps (al costat d'una tristor irreparable i angoixant), si ho sabem gestionar, canalitzar, ens aportarà coses que viure a l'alçada d'uns suposats ideals, en tot moment i sota qualsevol circumstància, mai ens arribarà a brindar. És més, ens pot allunyar cada vegada més de la realitat (paraules com ‘democràcia', algú em pot dir quin sentit tenen hui en dia? i mira que tot el món polític i del capital s'ompli la boca d'elles, alhora que es buiden de contingut).

Important és saber perquè arribem a patir tot açò, i més en els dies que corren. Concretament en el tema d'incendis i de la Mariola, de què ara parlem i ens toca de prop, aquesta contundència expressada amb visceralitat (ja ens ho adverteix l'autor) hauria de ser proporcional a la prevenció (hivern i estiu), tasques i recursos per a les nostres muntanyes, així com la pena aplicada a la gent que ho fa intencionadament, en cas d'accidents, etc.

No oblidem que la llei de no poder realitzar obres ni construir sobre terreny cremat (abans dels 30 anys em sembla), ha estat modificada darrerament (finals any passat) pels energúmens del pp (sí així , visceralment, panda podrida d'energúmens). I ara resulta que poden fer-ho si és pel suposat 'bé comú' (altres paraules ideals amb les quals ens colen uns gols per l'escaire increïbles; la darrera ha estat la modificació de la llei de costes que han fet aquesta setmana passada ‘por el medio ambiente', que encara l'han desprotegit més, si és que es pot assassinar més el nostre litoral).

I tampoc oblidem que l'educació, el treball i la inversió per construir una cultura que valore, aprofite i mantinga viva la natura que ens envolta, és vital per entendre, cuidar, estimar i fer-ne ús de paratges com la Mariola. Tampoc ha de ser un museu, ha d'estar viva!

I tot això ho hem d'exigir de la manera més ideal. Però com veiem, hui en dia això no serveix de molt; cosa que no vol dir que hem d'abandonar del tot eixa via.

Si no participem activament de la desobediència civil (imagineu que hui en dia manifestar-se ja és això) i anem més enllà, els poders establerts (govern i mercats) faran servir totes les eines de què disposen (que són totes gairebé) per imposar la seua llei. I les valencianes i valencians ho tenim molt, però que molt cru (per partida triple: Europa, govern espanyol i govern valencià).

L'únic que tenim nosaltres és eixe convenciment, ajuntar-nos i organitzar-nos; junts podem tindre una eina molt poderosa. Som el poble.

A la Mariola, ara toca exigir a les autoritats que facen tot el possible i més, i entre totes i tots ajudar a que es recupere la serra. Des d'aquesta web, voluntarisamariola.org, gent voluntària ja s'ha inscrit i es debat per les xarxes com començar i canalitzar aquesta energia.

Salut a tothom.

Alfons Olmo