S'estima que cada dos hores i mitja se suïcida una persona a Espanya. Per cada una que ho aconsegueix, 10 ho intenten.
No tenim xifres oficials de suïcidis, no apareixen en els mitjans de comunicació, i si es parla, és en grups reduïts i veu baixeta. Sempre ha sigut un tema tabú per evitar un suposat efecte cridada, però la realitat ens mostra que tot al contrari, existeixen i no són casos aïllats ni inusuals. S'ha de reconéixer i visibilitzar com fem en altres problemes socials, i oferir recursos de prevenció.
La pandèmia ens ha deixat, com a efecte col·lateral, un increment evident de símptomes de malalties mentals, com depressió, ansietat o insomni. No és un problema nou de la pandèmia, ja el teníem, però ara parlem un poc més d'ell perquè ja és difícil ignorar-lo.
La veu d'alerta prové sobretot d'especialistes en salut mental que atenen a joves, perquè l'increment és especialment preocupant entre els adolescents on s'ha detectat fins i tot un augment de les autolesions. Tamara Pascual, psicòloga de PsicoActua, el servei de salut mental de l'hospital alacantí Vithas Medimar, explica que "la incidència es manté en auge des de fa anys, lligada a l'increment de l'ús de xarxes socials i internet". I per a Pascual, l'arrel del problema està "en la falta de control o de recursos a l'hora d'enfrontar-se a situacions adverses". És a dir, que a més de tindre pocs recursos, no sabem encara gestionar emocionalment algunes situacions, un problema que no és exclusiu dels adolescents.
Des d'algunes institucions ja s'han adonat del problema i intenten establir nous recursos per als joves. Per exemple, a Alcoi s'ha posat en marxa un servei d'atenció psicològica gratuïta, que ja té en llista més pacients dels que pot atendre. I el debat també s'obri camí en política: des del PSOE de les comarques, el portaveu d'Ibi Sergio Carrasco i la diputada alcoiana Aroa Mira, treballen en una Proposició No de Llei per a prioritzar l'atenció a la salut mental en els joves.
Reconéixer que en la nostra societat actual, la que ens hem muntat, es potencien els problemes de salut mental, és un primer pas important per a establir protocols, tractaments i recursos d'atenció. I com en totes les malalties, l'objectiu és evitar el final més dolent, la mort; que en aquest cas té nom propi: suïcidi. Una paraula que encara costa i que està rodejada de secret i vergonya, per error.
Sabem quantes morts tenim en accidents de trànsit, o contem una a una les morts per violència de gènere, però és impossible trobar dades oficials o serioses sobre els suïcidis en una ciutat concreta. Des del SEMES, la Societat Espanyola de Medicina d'Urgències i Emergències, asseguren que es tracta de la causa externa de mortalitat més freqüent, i estimen que a Espanya se suïcida una persona cada dos hores i mitja. "Per cada persona que es mor per suïcidi en Espanya, hi hauria altres 10 persones que ho intenten; i de cada persona que ho intenta, hi hauria 14 que ho pensen". Per edat, els més vulnerables són joves i gent gran, "doncs acumulen major risc pels diferents moments evolutius i vitals"; i se suïciden més homes que dones.
Des del SEMES tenen clar que es tracta d'un problema de salut pública, i han posat en marxa un grup de treball professional per a plantejar un pla d'actuació per atendre aquest problema creixent. Per exemple, expliquen que des de psiquiatria no poden estar a soles i advoquen per incloure infermeria de salut mental en Urgències. Reivindiquen un entorn més humanitzat on es tracte als pacients, i reclamen participació de la xarxa social. Ana González-Pinto, presidenta de la Fundació espanyola de Psiquiatria, recorda que "l'origen de la malaltia mental és biopsicosocial", i per això és necessari que el tema es tracte en les escoles, "no podem oblidar que el 50 per cent de les malalties mentals comencen abans dels 18 anys".
Des del SEMES també involucren els mitjans de comunicació en aquesta xarxa que ha de visibilitzar el suïcidi com a problema social. És clar que fer notícia d'un suïcidi és obrir una perillosa porta al sensacionalisme. Però no es tracta de dir nom i cognom, incidir en el com, o a on; sinó d'evidenciar que és un problema que tenim, al que hem de trobar solucions. Patir depressió, ansietat o fins i tot pensaments suïcides no és una vergonya que s'haja de mantindre en secret. Com a societat, ens hem de preocupar per la sana salut mental de cadascun de nosaltres.