Toni Francés es presenta de nou

El de la política és, definitivament, el llenguatge del “donde dije digo, digo Diego”. I no em malinterpreteu, em pareix raonable canviar d’opinió. En ocasions, les decisions estan condicionades per fets que amb el temps desapareixen. No sé quin és el motiu que ha dut a Toni Francés a decidir presentar-se a la reelecció. Ni m’interessa. L’article no va d’això.

 

L’article va de les altres coses que es diuen en política i que, passat el temps, sembla que se les haja emportat el vent. Són les “DIGO-DIEGO” en majúscules. I de com les persones, les que votem, és com si tinguérem la memòria d’un peix que, a més de desmemoriat, és tonto. Des de l’any 1979 este poble només ha conegut governs del PSOE i del PP (llevat d’aquell experiment convuls amb Compromís i que va durar mig telediari). I gràcies a que només hem tingut governs de PP i de PSOE podem valorar l’Alcoi que tenim en 2018.

 

Són les decisions preses fa 20, 30 o vora 40 anys les que expliquen l’Alcoi de 2018. I eixa és la principal de les coses que oblidem en el “DIGO-DIEGO” de la política: la discussió, centrada sempre en “l’ara”, s’oblida de “l’abans” i del “futur”. Llegim i sentim als nostres polítics barallar-se per coses com el sòl industrial, el tren (de la bruixa), el centre (de Beirut)... i pareix com si totes eixes coses no hagen pogut ser d’una altra manera.

 

El govern municipal que acaba d’ací a poc i que intentarà la reelecció pot argumentar que ha hagut de gestionar “una herència” nefasta. I no els falta una part raó. Una herència, entre altres coses, d’un deute descomunal propiciat per una gestió nefasta també (perquè si hi ha un problema més gran que la corrupció de la que ha fet gal·la el PP en la Comunitat Valenciana, és el de que han demostrat ser uns gestors i administradors pèssims). Però que no obliden que eixa herència és autoherència també.

 

Els governs de la Generalitat, que des de 1979 també s’han repartit mà a mà PP i PSOE (fins fa només 4 anys), han marginat sistemàticament de les grans inversions públiques l’interior de les tres províncies valencianes. Un interior on dóna la casualitat que es troba Alcoi. I hem sigut, per exemple, l’última ciutat de l’Estat de característiques semblants en estar circumval·lada. Una de les poques de característiques semblants que té un servei de tren terroríficament ineficient. O una de les que no ha sabut crear les condicions necessàries per a que als joves vulguen quedar-se (o per a que torne una diàspora que des de fa més de 25 anys és quasi tan gran com la gallega).

 

I ara, que hi ha un Govern socialista a Madrid, un President de la Generalitat socialista també i un govern local del PSOE; tampoc és que se n’acabe d’anar eixa sensació de precarietat en la que Alcoi viu instal·lada des de fa massa dècades.

 

Ah; clar... és de veres... que és que s’acaba la legislatura i, per enèsima volta, ja no es pot fer res. I la culpa de tot, com sempre, del dimoni.