Tres anys de la mort de 74 majors a la residència d'Alcoi. Podria tornar a passar?

La política té molts clarobscurs, moments de lucidesa on veus a polítics que realment saben del que parlen i promouen canvis reals, i moments absurds on els polítics sembla que viuen en un altre món on no tenen conseqüències ni els afecta res. I amb la qüestió de la residència d'Oliver, on la pandèmia va ser especialment dolenta, no hi ha manera de trobar un clar. És tot un despropòsit.

Sembla que des de les administracions poc es pot fer amb una residència que compta amb una cessió per mitja vida que és legal. Li cau alguna multa per qüestions laborals, però poc més. Les queixes dels usuaris no eren noves, però arriba pandèmia i es fa evident que no s'ha gestionat igual que altres residències. Que el virus podia arribar a totes parts i afectava més a gent vulnerable, com els majors, si; però no totes les residències van perdre a més de la meitat dels seus usuaris i en un ambient d'incertesa i desinformació total.

Així que no puc entendre perquè tots els polítics, de tots els partits, es posen de perfil quan es tracta de ser empàtic amb el seu ciutadà. I ja no parle de fer política, perquè això si que fan, amb grans declaracions, com la institucional des de l'Ajuntament d'Alcoi fa ara un any on tots els partits reclamaren una Comissió d'Investigació. Declaració feta, però la funció política ahí es queda, perquè un any després cap partit l'ha demanada en Corts, cap partit ha preguntat si es farà, ni cap partit l'ha reivindicada. Ni tan sols cap partit, ara en eleccions, ha proposat canvis perquè no torne a passar.

No sabem res de la Comissió d'Investigació, i tampoc passa res perquè el síndic de greuges Ángel Luna reconeixia en Alcoi que no serveixen de res, que és tan sols un joc polític. Com a consell personal recomana els familiars que continuen en la batalla judicial. Però poden imaginar-se com de costós i difícil és batallar judicialment contra una empresa multinacional amb un gran despatx d'advocats. Dels 74 morts, tan sols els familiars de 18 han decidit o han pogut continuar i assumir esta despesa perquè no és fàcil. La seua única esperança es posa en una justícia cara i lenta.

Així que tenim lleis absurdes que no deixen actuar davant una gestió dubtosa en una residència on han mort 74 majors; judicialment són les famílies les que han de costejar que es depuren responsabilitats; i els polítics fan política amb declaracions institucionals que no van a cap lloc. Com vos dic, tot un despropòsit.