Flors grises de la Mariola

"Serra de Mariola, tota a floretes ", canta amb dolçor Paco Muñoz als vídeos del Youtube. Recorde aquesta cançó ara que escolte el tràfec dels medis aeris. Senc preocupació, ràbia i, sobretot, molta impotència. Ahir (dijous) a aquestes hores començava l'incendi que crema la nostra muntanya, el Parc Natural de la Serra de Mariola, i al qual el cantant valencià va voler dedicar-li uns versos. Des d'aleshores, bullen les xarxes socials amb fotografies d'aquest infern i els alcoians (com, pressupose, els nostres veïns de la resta de l'alcoià, El Comtat i la Vall d'Albaida) miren amunt i assenyalen el fum. Des del principi, el primer desig és que els treballs d'extinció li guanyen la batalla, quan més prompte, millor, a les flames; el segon, que ningú es crega aliè al que està passant.

Perquè jo no seré cap experta, però aquest incendi és cosa de tots: d'aquells que tenen la vara del poder agafada i prenen les decisions, dels que senten una inexplicable satisfacció en destruir allà on hi ha vida, dels que desatenen les muntanyes la resta de l'any, dels que fan amb els mistos jocs perillosos, dels que han fet càlculs d'estalvi en mitjans i prevenció, dels pocs que, en veure fum, miren cap a un altre costat... I també dels ciutadans de la zona, que no hem sabut reivindicar el gran valor paisatgístic i vital d'aquest ecosistema fins que no ens ha trepitjat la desgràcia.

Les flames que cremen les sofrim tots i ens constrenyen a tots. Em pregunte també què passarà un cop bombers, brigadistes i hidro avions acaben amb la seua tasca i marxen. Res? Com quasi sempre? De moment ja tenim fum on abans hi havia aire net. En uns mesos passejarem per sol gris, cremat i estèril on abans hi havia verd, marró, tonalitats d'ocre. Les floretes fetes pols de cendra. Tristesa absoluta. Desprès l'oblit i la indiferència, "un incendi més", pensarem? I allò més simptomàtic és que, ens hi estem acostumant? Els periòdics citen ja l'incendi del 1994 en el qual es va cremar un 60 per cent de la Serra de Mariola; ressona en la memòria el protagonisme negre de Ontinyent i Bocairent el Setembre de 2010, i encara s'hi respira a València les espurnes de destrucció als dos incendis declarats fa un parell de setmanes.

Em sobte preguntant-me si d'aquell incendi del 1994, del qual nomes tinc un record llunyà i infantil, s'hi hauria recuperat ja quelcom. Hauria crescut des d'aleshores alguna floreta, herbes entre les pedres o algun matoll? Potser sí. Indubtablement, la natura és molt més intel·ligent que nosaltres. Però té la batalla del seu cicle perduda, perquè nosaltres li ho posem tan difícil que exposem allò que tan generosament ens dóna amb els nostres interessos mercantilistes i finits.
Si el cap em bull ara mateix és perquè jo també em rebel·le contra aquesta salvatjada, ocorreguda per acció o per omissió. I quan ho haguem cremat tot, aleshores què?

De moment ja hem danyat i molt l'ànima de les nostres comarques, les nostres muntanyes. Teníem un tresor preuat, un pulmó a la província d'Alacant ben prop nostre. Ara tindrem un bon muntó de cendra en un País Valencià de cendra. Quan llançarem a la foguera allò que realment pertoca, aquest autoodi vers nosaltres mateixos i casa nostra?

E. Pastor