Un bailaor i un dantzari s’enfronten al Calderón

Per a un estranger, la cultura espanyola són sevillanes, paelles i Santfermins. Tot a l’hora. D’altra banda, un català pot dir que la seua cultura no té res a veure amb la d’un andalús. El mateix pot opinar un basc de la cultura gallega, i aquest de la cultura asturiana, aragonesa o manxega. Unes diferències que, la major part de les vegades, tan sols serveixen per a separar-nos com a societat, per a enfrontar-nos. Llengües diferents, formes de viure diferents, paisatges diferents... Balls diferents. No obstant això, és possible trobar punts d’unió entre tantes diferències?

“Yarin” (“demà”, en turc) ens ofereix una resposta a aquesta qüestió tan polèmica. Aquest espectacle de dansa fusió ha sigut concebut per dos dels balladors més importants d’Espanya com són Jon Maya, dantzari basc, i Andrés Marín, bailaor andalús, ambdós guanyadors del Premi Nacional de Dansa el 2017 i el 2022, respectivament. Dos balladors amb una personalitat molt marcada, molt influïts per les seues respectives arrels culturals i que, malgrat això, han decidit unir-se per primera vegada per crear un espectacle en què ballaran junts, però mantenint-se “fidels a la seua identitat”, cadascun a la seua, “lluny de clixés i estereotips”.

I és que Yarin, tal com l’han definit els seus autors, és “arrel”, és “encontre” i també és “diàleg”. Una unió entre dues cultures, entre dues formes de concebre el ball. D’una banda, el flamenc andalús, i d’altra, la dansa basca. Dos balls completament “diferents” entre si (almenys a priori), diríem, fins i tot, oposats. En paraules dels dos artistes, “el diàleg no sempre és fàcil”, però s’ha de construir “des de l’escolta i el respecte”, crear “ponts entre tradicions” i aconseguir “un demà (és a dir, un Yarin) en què cultures i pobles diversos convisquen, s’entenguen i respecten les seues diferències”.

Cal no oblidar que, en tot moment, estem parlant de ball, però això de construir ponts, conviure o respectar-se, hui en dia, ressona dins nostre amb certes implicacions polítiques. Tot i això, ací no hi ha cabuda per a la política, solament per a l’art, l’única disciplina capaç d’unir a persones, de moure a la societat sencera i d’anar molt més enllà del que podem imaginar. Un espectacle revolucionari, més necessari que mai, que, ben segur, farà que ens replantegem si, realment, som tan diferents de la resta com creiem abans que pujarà el teló i començara l’espectacle.