Un home bo al paredó

Joan Peset i Aleixandre (1886-1941), fou rector de la Universitat de València durant la segona República. Acabe de reüllar unes dades biogràfiques i anecdòtiques del llibre que fa uns mesos ha publicar l’Àrea de Cultura de la Diputació de València. El seu autor,  Joan Puchalt i Sanchis (Albal, l’Horta Sud, 1949), és un antic amic  i contertulià durant molts anys, que ha fet un treball minuciós d’investigació. La recopilació de Joan ens mostra un grapat de punts interessants d’aquest científic republicà que hem de conèixer.

Quan més detalls negres veig sobre l’època dels anys 30 i 40 del passat segle, més convençut estic que hem d’evitar tornar a situacions com aquelles. Caldrà evitar-les per damunt de tot. No solament hem de ser tolerants i amants de la llibertat, cal ser a més, capaços de veure quin és i on està el perill. Per això és imprescindible conèixer detalladament la història i els errors que s’han comés per no repetir-los. No val solament evitar sistemes que no valoren com cal la democràcia; si no, conèixer en aquell moment quin sistema fou el que tenia com objectiu principal destruir-la. El sistema democràtic exigeix als ciutadans molta responsabilitat per conèixer a fons qui és cadascú, i més, a l’hora de triar.

Faig aquestes reflexions desprès d'assabentar-me d’alguns detalls d’aquell home bo, com era Joan Peset Aleixandre, que van dur al paredó. No solament era bo, a més, com diria ma mare, era un home molt sabut. Si; estem parlant d’un alt nivell al voltant d’un Nobel. Un científic d’alt nivell com era Pesset no era incompatible amb ser un destacat lider d’Izquerda Republicana. Fou un brillant estudiant que a 20 anys era metge i tot seguit es va doctorar en tres disciplines: Medicina, Dret i Ciències Químiques. A 24 anys va guanyar per oposició una càtedra de Medicina Legal a la Universitat de Sevilla. 

Nombrosos sectors de la societat internacional demanaren l’indult sense aconseguir-ho. Fins i tot la seva universitat, la que va ser Rector i destituït pel règim franquista, va demanar clemència al Ministre d’Educació segons consta en acta de 14/05/41, la qual no va tindre ningun ressò. És més, hi hagué una primera sentencia que incloïa la possibilitat d’indult, però el règim va fer que tornaren a fallar la mort incondicional. El seu col·lega Juan Negrin, president del govern republicà, no el va poder convèncer perquè l’acompanyara a l’exili des d’un aeròdrom del Vinalopó. Va intentar desprès anar-se’n des del port d’Alacant, però mai no van arribar els vaixells d’evacuació que esperaven. Es calcula que quedaren al moll d'Alacant entre 12 i 15 mil republicans que passaren moltes i greus calamitats.

El ministre, que no fou capaç d’aconseguir l’indult, José Ibañez Martin (1896-1969), és un dels que més temps va exercir el càrrec: 1939-1951. Va ser ell qui va dirigir la re-educació de l’ensenyament a les escoles del règim, sempre mitificant el franquisme.

No solament van obviar la petició de clemència, també va patir l’humiliant detenció, el pas pels camps de concentració i presons, com a tots. Això si; actuant sempre com a metge dels interns per tots els llocs que passava; fins el 24 de maig de 1941 que fou afusellat a les sis de la vesprada al cementeri de Paterna.

Estudiar la República i la guerra que la va avortar, dona els seus fruits, encara que alguns els molesta. Dona fruits en el sentit de satisfacció personal per conèixer la veritat. Però a més, és un període apassionant que cal estudiar amb profunditat les joves generacions per traure conseqüències.

M’opose rotundament a certes actituds revisionistes d’algun historiador que denomina la mort del doctor Peset com paradigma del que volien fer els dos bàndols: exterminar-se un a l’altre. Pense que això és una falsedat. És el feixisme l’únic que ha intentat eliminar i fer desaparèixer la democràcia; i ho ha fet, utilitzant els més menyspreables i cruels mètodes.

El sistema repressiu del general Franco va ser a més de pervers, inhumà i desproporcionat. Potser un dels punts més pèrfids del sistema, és haver comparat el republicanisme, la ideologia marxista o el laïcisme, amb una malaltia que podia tractar-se amb psicoteràpia. Un mètode repressiu i ignominiós sense cap dubte. No podia caure més baix aquell règim emulant les teories i experiments que feia Josef Mengele a l’alemanya nazi. Encara hui i ací, algun bisbe proposa certa psicoteràpia per corregir certes opcions sexuals.

Els mèrits professionals, científics i humanitaris de Peset no cabien dins del nou ordre que anava a instituir el franquisme. Al contrari, per la seva categoria científica, oposada a la dictadura, i per haver-se alineat en el bàndol antifeixista, era prou i suficient per exterminar-lo.

Arribar a considerar patològic l’esperit de llibertat, de voler trencar amb tanta desigualtat social, a fomentar espais de llibertat a les dones, a ser fidel i conseqüent amb la democràcia, fou un gran error històric. Tant és així, que ho hem vist comprovat amb diferents facetes de la història. Els camps d’extermini nazis no tenien altre objectiu que eliminar sistemes i persones que s’oposaven a la nova societat que pregonaven. És una inqüestionable prova que l’execució del científic valencià Peset Aleixandre fou un assassinat amb tota regla. No pot entendres d’altra manera. A més, amb l'agra-vant d’haver deixat passar tants anys per poder manifestar-ho tant clarament com està fent-se.

Per acabar, recordaré que és el mateix sistema que feia l’antiga i vergonyosa Santa Inquisició; al que discrepava i no estava sotmès a les seves regles era exterminat. Sembla que tenia també un caràcter de higiene social.