Un joc d’escacs per entendre l’amor-odi valencià

El valencians i valencianes som un poble amb costums fortament arrelats. La família Villalonga, els Medici de la terreta, ho saben molt bé; no tant el nou membre polític, en Pablo, Pau, millor dit. El vespre de dijous de Mostra es va encetar amb aquesta proposta, de nom homònim, que L’Horta Teatre va portar al Principal, amb gran èxit. Aparentment, una partida d’escacs gens inofensiva entre sogre i gendre: al rerefons, tota una història al voltant de l’amor i el desamor cap al valencià. Qui parla millor la llengua? Estimar-la implica excloure’n d’altres, com ara el castellà? Quins estereotips ens identifiquen com a poble, ens agrada que ens els mostren davant dels nassos? I més. ¿Coneixem realment les comarques valencianes, i els seus pobles?

Unes qüestions més o menys transcendentals que es plantegen durant tota l’obra, de manera més o menys subtil –amb l’episodi boníssim d’Aleix- mentre el públic esclata en una riallada general i continuada, i no és per a menys. És un espectacle magistral. Les actuacions estan brodades, sobretot, de la mà d’Alfred Picó. Entretinguda i sucosa, la comèdia valenciana no fa altra cosa que fer de mirall: l’espectador es troba davant d’ell mateix, esperant, més enllà de passar una bona estona, molt necessari, que algú aparega i li toque al muscle mentre li diu a cau d’orella: “Eixe de l’escenari s’assembla a tu”. I ahí ja podríem començar a parlar d’una segona part de la saga Villalonga, amb l’aparició del seu net. Escac i mat; o el que és el mateix, qui vullga, que ho entenga.

Un eclipsi total

L’obra que el Calderón va acollir aquest dijous a la nit de Mostra no va ser allò esperat. Però perquè el públic tampoc tenia clar què volien transmetre els seus actors, jugava sense cap tipus d’expectativa, encara que el concepte semblava molt interessant, a priori, això és, la mort, l’existència. Eclipsi total és la proposta de Pont Flotant i Rambleta a la fira alcoiana. Eixe és precisament el fenomen que es va donar a l’escenari: sensació difusa, d’allò que s’ennuvola i no treu res en clar, interessant en una sensació fugaç, fins que s’apaga. En aquest cas, l’atenció per part del públic que, tot i que em sap greu dir-ho, està en el seu dret de sentir-se una mica decebut. Perquè hi havia una preparació de molts personatges, però no del tot, per la projecció, perquè, considerem, no van arribar a tocar l’ànima de la gent, al menys, la nostra. Un exemple de teatre bastant arriscat i experimental no és sinònim de tot val, o sí? Què en penseu?