Una simbiosi única: Isabel Clara Simó-Montserrat Roig

Aquest article pretén ser un homenatge, no només als dos puntals literaris i feministes que tenim com a referència (Simó-Roig), sinó també al jovent, al nostre futur com a societat.

De fet, aquest divendres, tots aquells que vam presenciar a l’IVAM CADA el visionat en directe de la dramatització de la ruta literària externa (interna) sobre l’obra d’Isabel-Clara Simó, vam rebre una lliçó d’humilitat, plena d’il·lusions i d’enteresa per part de l’alumnat de l’IES Montserrat Roig d’Elx. Sí, aquest escrit se’l mereixen, perquè em van fer sentir molt orgullós i privilegiat de poder formar part de la seua formació.

Per a entendre tot aquest procés caldrà remuntar-nos tres anys en el temps. El setembre del 2018 fou el mes en què uns jovenets i jovenetes alumnes s’estrenaven en l’Educació Secundària Obligatòria en dit institut. Eixe primer dia vaig ser testimoni dels nervis i de les incerteses que arrossegaven davant aquest nou panorama en les seues vides. Mesos després, amb el curs ben avançat, damunt de la taula va sorgir la idea de poder representar alguna escena teatral. Raül Morillas, un amic i professor excel·lent i jo mateix, vam agafar el guant i ens vam comprometre a adaptar la nostra assignatura del Valencià al curs vinent (2019-2020) per donar aquesta oportunitat a les il·lusions dipositades en el gènere dramàtic. Però, ai las! Després de mesos d’assaig, esclatà la pandèmia i tot se’n va anar en orris.

El curs passat, aquests mateixos adolescents assistien a les classes de manera desdoblada, ço és, dilluns, dimecres i divendres la meitat del curs; dimarts i dijous, l’altra. Rotaven totes les setmanes. I aquest fet d’interrompuda normalitat dificultava el contacte directe amb ells. És en aquest context quan una llavoreta va començar a germinar en el meu cervell a propòsit de la iniciativa ambiciosa que la Comissió de Lletres i Literatura del Consell de Cultura de l’Ajuntament d’Alcoi, de la qual forme part, va portar endavant: la creació d’una Setmana Literària que dotara la ciutat d’un esdeveniment ric en propostes literàries, així com feien altres poblacions dels voltants i que han consolidat aquest circuit amb el pas dels anys. Vaig pensar en poder representar el curs vinent (2021-2022) una obra de teatre, però el nombre d’alumnat era molt elevat (75 alumnes). Així que una ruta literària pels carrers cèntrics d’Alcoi amb diverses estacions en les qual s’analitzaren obres d’Isabel-Clara Simó dramatitzades per diversos grups fou aigua beneïda. Quan van saber el mecanisme de l’activitat, l’alumnat no ho va dubtar, les seues caretes ho deien tot: estaven encantats. Des d’aleshores eixe engranatge no ha parat de funcionar. Selecció de 15 obres representatives de l’autora, de fragments potents de lectura, de fragments plàstics per a teatralitzar i de textos teòrics units amb les confessions que l’autora em declarava cada vegada que tenia el plaer de xarrar amb ella. Tocava tancar una data que fora factible, que no coincidira amb exàmens i, voilà, el 18 de març era festiu escolar a Alcoi, però no a Elx. Data marcada i uns mesos per assajar.

Després vingueren els innumerables obstacles: alguns professors implicats canviaren de centre, repeticions de cursos d’alguns alumnes, dificultats d’aprenentatges de papers, manca de subvencions i de material i la més potent de totes, a una setmana de l’estrena: la climatologia tenebrosa que amenaçava en ajornar l’acte. Per sort, un altre professor s’acomboià a l’acte, Xavier Azañón i entre tots dos, estudiàrem les obres, preparàrem el discurs i afrontàrem tots els entrebancs. La ruta pel carrer que havíem preparat durant un any es faria a l’interior d’un escenari aixoplugat, i això comportava un canvi en tota la manera de procedir. A poc a poc el projecte veia cada vegada més la llum: la Coordinadora Alcoià i Comtat pel Valencià finançava part del trajecte; l’institut l’altra part; altres professors i companys s’unien a la causa; i la Comissió sempre ens recolzava amb totes les forces.

I arribà el divendres 18 de març del 2022. El dia en què tot confluïa a l’IVAM CADA. I brillaren. I s’emocionaren. I corrien per la sala. I creien en les seues possibilitats. I actuaren com mai ho havien fet. I ens contagiàvem la seua sensibilitat. Inauguràvem la sessió de matí els profes, per trencar el gel. I a partir d’ací l’apoteosi: el visceral viatge a Hong Kong de la Wing per mirar a la cara el seu pare; la inevitable fugida de la Dolores obstruïda pel seu protector; la magistral explicació de solitud del jove Ramon; la confessió d’assassinat de la Mercè; les històries juvenils de la Raquel; la posada en escena de Júlia, sa mare i el senyoret Josep Romeu; la biografia del caníbal Blai; l’exorcisme del pare Pinyol; la visita inesperada dels fills de la Sofia; el trencaclosques visual del jove nord-americà; la retrobada dels germans Carlington; la deixadesa dels habitants de Volterà; la recreació de les manifestacions anarquistes i la revolució del Petroli i, sense dubte, la guinda al pastís: la presència ultraterrenal de la Montserrat Roig, explicant la seua biografia i la relació amb Isabel-Clara Simó que ens va fer plorar a tots els assistents. Durant el seu discurs, el temps es va aturar. Màgia!

I no m’enrotllaré més. Només volia marcar que, tot i les dificultats i el terrible pas del temps, si es manté viva la flama de la il·lusió per fer les coses bé, finalment eixe esforç paga la pena. I els joves, tan criticats en aquest temps de pandèmia, ens han demostrat que hem d’observar-los, entendre’ls i escoltar-los, ja que tenen moltes coses a dir-nos. La sensibilitat i la delicadesa amb què van tractar la ingent obra d’Isabel-Clara Simó fou espectacular. De segur que, allà on estiga, s’haurà meravellat d’aquesta vetlada.