Viatge als passats

Com un resum del que està sent la temporada, o un conte que acaba malament, però per damunt de tot, el partit del dissabte contra el Guadalajara serà recordat com la confirmació dels pitjor dels escenaris: podem dir, ara sí, que l’equip ja és carn de Segona B.

Encara no ho diuen les matemàtiques –queden 27 punts i diuen que amb 15 ens podríem salvar– però les sensacions no entenen de possibilitats reals. Si el futbol és un estat d’ànim, el dissabte vaig tornar a casa decebut, taciturn i pensatiu. Vaig recordar-me, una altra vegada, del play-off contra el Cartagena. Eixe dia, mentre eixia del Collao, en un estadi mental situat entre la dolorosa realitat i la incredulitat, vaig esforçar-me en relativitzar la importància del futbol i certament ho vaig aconseguir, perquè no hi hagueren tremendismes de cap tipus ni seqüeles dignes de menció. Amb la perspectiva del temps, crec que mai em vaig sentir tan orgullós del Deportivo com aquell dia.

Supose que ara faré el mateix i tractaré d’analitzar fredament la importància que té l’Alcoyano en la meua vida. Em paga la pena aquest patiment setmana sí setmana també? La meua vinculació afectiva amb el Deportivo té a veure amb l’atzar i la rutina. Com diria Camilo Sesto, jo vaig nàixer per sort en la terra que vull. Ser alcoià, però, no implica necessàriament simpatitzar amb l’Alcoyano. Per això fan falta prou diumenges de ràdio i de futbol en directe a Gol A, al costat del meu pare, per estimar un club que, a banda del seu nom, poc té a veure amb tu.

Dels primers partits al Collao guarde uns records tan nítids que a vegades em pregunte per què els tinc emmagatzemats com trastos inútils. La resposta sempre la trobe als moments de crisi, com si eixos records foren la constant que uneix el passat amb el present. La temporada 95/96 es produí l’últim descens de l’Alcoyano: catorze temporades després, vam retornar a la Tercera divisió, al grup valencià. Ja a les acaballes de la temporada vaig pujar al camp, a Gol A, amb mon pare (Que era el que pagava les entrades) Era un partit contra el Mallorca B, l’Alcoyano guanyà 1-0 i vaig saludar a Paco Nadal, que retransmetia el partit per a Canal 9. Jo encara no ho sabia, però aquell seria l’últim partit que veuria de l’Alcoyano en Segona B en molt de temps.

El dissabte vaig començar a fer-me a la idea de que el descens de categoria és ja una realitat quasi palpable. De sobte, mentre el Deportivo lluitava amb més cor que cap, vaig voler retrocedir quinze anys, a la temporada següent de l’últim descens. Era la primera volta que era soci, i a tribuna, ni més ni menys (Per als nostàlgics, només diré que em va costar 2500 pessetes) Aquesta primera experiència de segur que va contribuir a la meua vinculació amb el club.

Un descens és catastròfic en molts sentits, però si em pose en mode egoista, reconec que, ara per ara, la experiència del futbol professional no està sent massa beneficiosa. Per res del món voldria fer malbé el que representa el Deportivo per a mi;   per això, on tots veuen l’obscuritat, jo comence a veure una petita llum. 

GUILLERMO J. PÉREZ