- "El model Parras estava esgotat, per tot. Intuïsc (no soc home de futbol) que esportivament també, després de les dues darreres temporades, en les que anar a El Collao era un acte de Fe, fidelitat i alcoiania salvatge".
Li explicava aquesta vesprada el meu nebot Nico les que considere han estat les causes per les quals Parras ha estat destituït. He intentat no tirar de tòpics, però la veritat és que li he dit que és poc habitual que un entrenador estiga més de 3 anys en un equip de futbol. Parras ho ha aconseguit amb molt de mèrit, però ja n'hi havia prou.
Només el futbol anglés respecta els entrenadors per períodes de més de 5 anys, i a Espanya, el Cholo i Ancelotti són els únics que han sobreviscut moltes temporades seguides. L'italià perquè ho guanya tot, i el Cholo perquè mana més que ningú en l'Atlètic de Madrid. Amb Parras ha passat una cosa pareguda: Ha ascendit l'equip des de la tercera, ha eliminat el Madrid i ha sostingut l'Alcoyano en la Primera Federació amb 1200 socis, Juan Serrano i Ramírez. En aquest sentit, mereix un monument.
Però també ha manat massa, i ha tingut la capacitat de ser respectat per la secretaria tècnica i pels presidents. Ha estat el més llest i el que millor ha sabut torejar. Manar molt en futbol és bo, sempre que et responguen els resultats. Així que, a la fi, el secret de Parras ha estat: manar molt, mantindre's al marge del desgavell dels quals han presidit el club i salvar sempre l'equip del descens.
Però hi ha més factors que acaben per esgotar un entrenador. El primer, el dia a dia de l'Alcoyano. La incertesa en la gestió, els camps d'entrenament i caminar eixos 50 metres que separen la banqueta dels vestidors cada 15 dies... sobretot dies com dimecres després de perdre davant del Vila-real o el dia del Múrcia (entre d'altres). Això cansa.
I finalment estan els futbolistes. Fins ara, sempre ha guanyat Parras amb la seua manera de dirigir-los. Tindre futbolistes que són la seua extensió dins del terreny de joc i fulminar els que no convenen (esportivament o humanament). Però tot s'acaba. El seu màxim aliat, Juanan, ja no servia i se n'anà. El mateix que Pablo Carbonell, i ara, Primi estava en la graella d'eixida. I si ja no suportes els jugadors que t'han acompanyat sempre (Juanan i Carbonell ja estaven en l'Ontinyent amb ell) i Primi ve de l'Elx... doncs, els suports al vestidor s'acaben. I si dins de ta casa no ets volgut, millor anar-se'n o et trauran. Ara sí que toca tòpic: 25 en poden més que 1. I eixe 1 sempre cau.
El model Parras estava esgotat, per tot. Intuïsc (no soc home de futbol) que esportivament també, després de les dues darreres temporades, en les que anar a El Collao era un acte de Fe, fidelitat i alcoiania salvatge. Els he de reconéixer que el dia del Betis em vaig adormir al sofà veient el meu Alcoyano. I això és imperdonable.
Toca agrair Parras el que ha fet i desitja-li que tinga sort. A Alcoi n'ha tinguda molta, sobretot per la massa social i pels mitjans de comunicació que cobrim el Deportivo. Uns i altres, més mansos que el bou del Tirisiti.
Una llàstima, Parras.