Vulnerabilitat

De fet, pel seu estil desinhibit, la narració adquireix trets semblants a les d’un altre gran, el Quim Monzó, que dota els seus escrits d’un caràcter libidinós, sensual i alhora bèstia que el singularitzen dins el panorama literari actual. Ara bé, amb el Palol sempre hi apareixen reflexions filosòfiques sobre el comportament humà, en aquest cas atribuïdes al narrador de la història, el Toni Radiguet, un home que veurà trastocada la seua quotidianitat amb un esdeveniment esborronador.

De fet, el Toni, un marit exemplar i pare de dos fills adolescents, observa com, sobtadament, li creix al bescoll una espècie de granet que augmenta indiscriminadament de mida, fins al punt de convertir-se, setmanes després, en un paràsit, un monstruet amb vida pròpia, impossible d’operar quirúrgicament perquè ha adquirit cèl·lules i nervis del propi hoste. Aquest cas, únic a nivell mundial, esdevé focus científic d’investigació, ja que l’homuncle s’ha afincat part del cos del Toni i va adquirint amb el pas del temps trets humans (parla, pensa, insulta, filosofa...), fet que provoca grans disputes entre tots dos. Aquesta prolongació deforme roman bastant temps dormint, però quan està desperta sembla tindre fixació pels temes sexuals i burlescs, insultant i menyspreant totes les visites que rep el Toni. Paral·lelament, els metges més prestigiosos del món no gosen intervenir-hi per les terribles conseqüències que podrien provocar al Toni que, cada vegada més, es veu més subjugat a la voluntat del monstre. Aturaré la trama en aquest instant precís per no fer espòiler, animant el lector a seguir la lectura.

Arribats a aquest punt, no he pogut resistir-me a fer una comparació amb la vida real que estem vivint. M’he imaginat que el Toni representa metafòricament tots els humans davant una amenaça real i totalment inesperada i anormal, capaç d’apoderar-se del seu cos i de destruir-lo a la seua voluntat amb un subtil bufit. I, evidentment, es deixa al descobert en la narració, un dels aspectes que ens ridiculitzen flagrantment, la vulnerabilitat. Ens creiem totpoderosos, amb una hegemonia sense parangó en tot el planeta, fins i tot en l’univers, capaços de dominar la natura, la ciència, els animals i els elements climatològics que ens assoten. Reis del món, indestructibles. Fins que la realitat ens pega dues bufetades d’aquelles que fan mal i ens fan obrir els ulls.

D’una banda, un volcà que semblava mort ha estat capaç de destruir cases, d’engolir carreteres i d’acabar amb la vida i els somnis de milers de persones que, desafiant la ubicació i el temps, havien construït, habitat i cultivat en la falda del mateix. I la indefensió és totalment devastadora davant aquest poder descomunal de lava que avança sense compassió.

D’altra banda, uns virus microscòpics, capaços de mutar quan es veuen en perill, han posat potes amunt tota la població mundial des de fa dos anys (i continua), causant milions de morts allà on trepitja. També en aquest cas, tot i les precaucions, vacunacions i restriccions, ens sentim despullats i vilipendiats per un element nou que no podem controlar i que ens desafia constantment. Economia globalitzada que es desploma, disputes geopolítiques constants, esdeveniments esportius ajornats, sanitat desbordada, sociabilitat limitada, pors i fòbies en alça, educació del jovent limitada, atur indiscriminat... en fi, tot un seguit d’aspectes que provocaran un canvi en la visió de la nostra vida que no véiem fa uns anys.

Amb tot, no vull oferir aquesta versió pessimista que ha predominat en tots els mitjans de comunicació quan ens acomiadàvem de l’any anterior, tractant el 2021 com un any per oblidar per sempre, com una aberració en la nostra vida que caldrà eradicar. No és això, cal enfocar-ho tot des del punt de vista de la remuntada, de la reconstrucció i de la humilitat, fent veure que no som consistents, eterns i perpetus i que la torre que hem construït com a éssers humans pot ésser enderrocada en un tres i no res. Obrim els ulls! Som uns éssers indefensos i desvalguts i, sense dubte, no som millors que cap altre que habite el nostre món. D’aquestes desgràcies, sense dubte, hem d’aprendre i, com diu el famós proverbi, no tornar a topar dues vegades, o tres, en la mateixa pedra.