El poble que volem, és possible

Hem declare públicament i obertament un «trota» carrers. Allà on he anat mai no he pogut abstindre'm de trepitjar els carrers. Vull referir-me els carrers estrets, els del casc antic dels pobles que tenen solera. Les grans avingudes mai no els he trobat una especial singularitat. Els perímetres antics de pobles i ciutats han sigut sempre per a mi una gran atracció. Moltes voltes, els equilibris o desequilibris que he trobat per tot arreu -sempre baix el meu punt de vista clar- m'han fet passar hores molt més divertides que en qualsevol espectacle públic. No diré que és preferible visitar el casc antic que els museus, però no m'amague en afirmar que moltes vegades m'ho he passat més bé perdent-me passejant per carrerons antics que en importants museus. Hi ha molta més matèria per reflexionar sobre l'estètica de les coses. Considere que aquesta activitat, a més d'exercici físic, també serveix d'exercici mental valorant l'equilibri o desequilibri de les coses. Això és o -pot ser- en algunes ocasions molt més didàctic que un museu. No entenc com hi han persones que açò els ompli d'avorriment, tot i que també accepte que en una societat transversal com la que volem ha d'haver de tot.

Fer un passeig pel sector antic d'un poble o ciutat pot donar-te una idea molt aproximada d'aquell lloc, de qui són els seus habitants, de qui són els seus administradors i quina és la sensibilitat estètica de tots dos. No cal que m'esforce afirmant que he vist de tot; des de detalls estètics especialment cuidats amb una acceptable harmonia, fins a les més absurdes dissonàncies. Des de llocs on s'endevina un objectiu planificat per arribar a un lloc determinat prèviament concebut, o altres on les actuacions espontànies i anàrquiques han fet del paisatge urbà un caos.

Parle del casc antic, d'aquell lloc on es troben les característiques del poble, de la seva idiosincràsia, la seva història, la seva personalitat, etc., allí és on es diferencia un poble d'un altre. Els eixamples post industrials per a mi no tenen cap personalitat o molt poca. L'única excepció que trobe interessant i que encara podem gaudir són els eixamples de pobles i ciutats, amb eixa arquitectura modernista que es va fer a cavall dels segles XIX i XX. Però, això és un altra història.

El que dic son els cascs vells on considere la seva importància, on es  palpa la personalitat i la història d'un poble. On pots adonar-te que estàs en un lloc concret i no en un altre. Potser que aquesta manera de veure i entendre les velles i històriques configuracions urbanes ha caigut una mica en desús. Ho dic per la poca valoració, quan no menyspreu, que en els últims anys estem fent del casc antic dels pobles.

És per això que vaig a permetre'm manifestar la meva opinió sobre el tema. No crec gens ni miqueta encertat l'ampliació del perímetre urbà en detriment de la vella població que es veu cada dia més deteriorada. Pose el cas de Cocentaina entre molts altres.

La situació del casc antic de Cocentaina és alarmant; mentre hi han hagut requalificacions urbanístiques en temps d'especulació i de la bambolla de la rajola, el casc antic està patint un deteriorament preocupant. Jo crec que els llocs emblemàtics del poble, els que ens donen personalitat i ens mostren el nostre passat, com són el Palau Comtal; les Esglésies; la plaça de la Vila; l'Ajuntament; el Mercat; el carrer Major; la Placeta dels Apòstols; El Pla de les Monges; La Biblioteca i la Casa de la Joventut; el Pla de la Font; el Refugi històric; la Casa de la Senyoria del Raval; etc. Tots aquests llocs que ens identifiquen i que ens donen una concreta personalitat paisatgística inigualable de poble, no tenen cap de sentit per la devaluació implacable que està patint el seu entorn més pròxim. Estem contemplant uns carrers mutilats, deshabitats i en continuo perill d'enderrocs. Els llocs que ens identifiquen i que he citat més amunt no aprofiten de res al costat d'aquesta trist i depriment realitat. Inclosa la tradicional i històricament  ben cuidada en altre temps, volta de processó general. Potser algú crega que estiga dramatitzant; però almenys, deixeu-me dir que és una dicotomia i dissonància gens ni miqueta apropiada per al poble que volem i mereixem.

Passejar pel carrer major i alçar la vista per veure el Castell, el Torrejo, la Penyeta Blanca, i trobar-te en la majoria de carrers la gran quantitat de cases enderrocades, a punt de fer-ho o deshabitades és una contradicció antiestètica i depriment.

Cal un pla urgent -d'emergència diria jo- per aturar aquest deteriorament urbà. Sóc conscient que el veïnat no li agrada viure en la Cocentaina vella; a mi tampoc. Però cal planificar una Cocentaina renovada que agrade a la majoria de gent. Una Cocentaina urbanísticament alegre, plena de seny, lluminosa, verda, que no estiga lluny dels llocs emblemàtics que he citat adés. Potser calga sacrificar alguns espais que tenen poc interés en benefici de donar esplendor a altres perquè conviden i desperten les ganes dels joves a viure en ells.

Entenc que això no es fa de la nit al mati, però mai tindrem una Cocentaina moderna i posada al dia si no es comença en algun moment. Potser siga una tasca que ha de combinar-se entre la iniciativa privada i la pública; però em sembla que sense la pública seria paper mullat perquè ha d'alluynar-se de l'objectiu exclusivament especulatiu. Tenim excel·lents tècnics que farien interessants propostes de projecte per fer el poble que volem. És una tasca que ha de fer-se si o si, i cal posar voluntat i arromangar-se. Passege tots els dies per la Cocentaina vella i, sense ser un tècnic, us assegure que trobe extraordinàries condicions perquè agrade viure a la majoria de joves una volta siga renovada com cal i amb equipaments de servicis necessaris i convenients.