Noticias

No. No parlaré sobre la guerra. Estic indignat com el que més. Em sent impotent, colèric, enutjat, irat i un munt més d’adjectius que acaben en “-at”.

No ens agrada als investigadors del Periodisme considerar vàlid el concepte ‘periodista ciutadà’, perquè no és el mateix ser un periodista amb un mòbil que un no-periodista (entés com a persona que no exerceix la professió i per tant, no ha passat per la Universitat).

Quan ara fa uns mesos se me va proposar la lectura del manifest del 9 d’octubre al Teatre Calderon, no vaig dubtar en cap moment. Parlaria de tot allò representatiu i commemoratiu d’aquesta diada, ço és, llengua, cultura, solidaritat, convivència, tolerància... Ara bé, necessitava focalitzar el discurs sobre un assumpte que em toca ben de prop: la docència.

Si busquem al diccionari la paraula “manipulació” ens la definiran com el fet d’alterar (alguna cosa) d’una manera fraudulenta i subreptícia. Sembla una definició molt dura i taxativa, però amb la qual la gran majoria de persones hi estaríem d’acord.

En aquestos dies d’oratge gris i tempestuós caracteritzats per un fred de mil dimonis propi de l’hivern alcoià, quedar-se a casa espatarrats al sofà sota una manta i abillats amb el comandament de la televisió, pot esdevenir un pla que tot el món anhela.

He iniciat l’any amb una lectura d’un escriptor que idolatre de les lletres catalanes, el Miquel de Palol. La novel·la es titula Copèrnic i desprèn pinzellades humorístiques, sarcàstiques i grotesques de cap a peus.

Era cinc de gener de 2021 a les 21.30 hores de la nit quan vaig traure el cap al balcó i vaig observar com els focs artificials, que naixien de la pl…

Fa uns dies, el meu amic, docent i historiador d’Otos (poble proper de visita obligada), Daniel Alfonso, em facilitava un material interessantíssim sobre allò que representa el Nadal, amb un objectiu ben clar: projectar-lo a classe i fer veure a l’alumnat quines festes i tradicions se celebren des de temps immemorials en les nostres terres.

Sé que podríem passar-nos hores, dies, setmanes, anys i segles sencers parlant i debatent sobre la gastronomia i tot allò que envolta els aliments que tastem i degustem.

Just aquesta setmana, vaig emprendre la lectura d’una novel·la que lluïa aquest títol, La mida justa, de l’escriptor noruec Jostein Gaarder. A mesura que avançava en la trama, m’introduïa en una narració introspectiva, ubicada, temporalment en dos dies, i, geogràficament, en una cabana idíl·lica a la vora d’un estany perdut a l’interior profund del país escandinau amb la corresponent solitud reflexiva que aquest paisatge idíl·lic proporcionava al protagonista principal.

La solitud. Vet aquí el fantasma, sinistre i apegalós, contra qui menem les nostres formidables reserves de supervivència. La solitud és el problema: la causa dels mals de l’esperit, la conseqüència de la fallida de l’organisme.

Puc assegurar-vos que tenia opcions molt més bèsties per a encapçalar l’article d’esta setmana. No obstant, espere haver captat suficientment la vostra atenció com per a que acabeu de llegir el text. No dic res que no se sàpia. No dic res que no haja circulat obertament en espais de comunicació i informació. Però continue sense entendre com és possible que no genere més indignació.

Los alcoyanos vamos a pagar, y de qué forma, el retraso en la renovación del anterior contrato de la basura y limpieza de calles: tres millones de euros adicionales por los años comprendidos entre 2012 y 2018.

Fa uns dies, tafanejant per la denominada perversa xarxa social de Tuitter, vaig entropessar amb una piulada d’aquelles simpàtiques que alegren el dia i que, alhora, provoquen una reflexió profunda si la portem a comparacions.

Hi ha dies d'aqueixos en què les notícies et van sacsejant a mesura que transcorre el mateix. El passat 26 d'agost ens alçàvem amb la notícia de la defunció de Juan Moreno, el gran porter de l'Ontinyent C.F. Eixe mateix dia també ens deixava Antonio Vidal “El ñoño”, delegat del club durant quasi quatre dècades.

A pesar dels imprevistos, la música festera va tornar a sonar el dia de l'entrada en unes condicions diferents, però meravelloses. La germanor i el bon ambient regnaren a El Clariano.

Cuentan que la música y la amistad van unidas siempre, que son elementos indisolubles dentro de un mismo cosmos. Mientras me siento con ellos en la mesa y pedimos unas cervezas, tengo la sensación de que la afirmación anterior es verdadera.

El promès és deute. Vaig dir que en parlaríem de cinema i de cinema anem a parlar. Com de senzill és veure en l'actualitat una pel·lícula, veritat? Només cal fer un clic al nostre ordinador o fins i tot al nostre televisor per tindre infinitat de pel·lícules al nostre abast.