Període constituent de la República (6)

Desprès d’aquesta aturada d’articles sobre la Memòria Històrica per vacances (també als jubilats) continuarem el relat. Ens quedarem en l'eufòrica proclamació de la República entrant tot seguit en un període constituent. Partits, sindicats i aparell legislatiu mai no havia treballat tant de presa com ho feren en aquell moment. Estava tot per fer i gran part de la societat se sentia protagonista. És imprescindible interpretar aquell moment per millor entendre el que ve desprès. La major part de la societat estava convençuda que havia arribat el moment d’encetar una societat nova, moderna. !Ara o mai¡

Les Eleccions Generals de juny a Corts foren també amplament guanyades per partits republicans encapçalats pels socialistes. D’aquell moment històric és la llei de fitxar els 14 anys com a mínim per començar a treballar; no abans. En setembre s’aprova a les Corts un pressupost de quatre-cents milions de pessetes per crear escoles. Es permet l’accés a càrrecs públics de la dona. Tanmateix, l’oposició estava també més activa que mai entrebancant la nova situació; pel qual s’encetà una etapa molt conflictiva. Polítics republicans i sindicalistes eren empresonats per ordre judicial amb motiu de vagues, pamflets, manifestacions, etc. Els sindicats es queixaven de no haver canviat moltes coses en el nou Estat. Consideraven que alguns funcionaris, especialment del poder jurídic, era el mateix de l’antic aparell monàrquic que no facilitaven gens ni mica el canvi.

Fent un seguiment superficial dia a dia a traves de la premsa o actes de sessions municipals, trobem moltes contradiccions. Mentre hi havia  llibertat de vaga i d’expressió; veiem al costat una gran repressió contra  vaguistes i contra la llibertat d’expressió. A tots els pobles podem comprovar  conflictes i incoherències. A Cocentaina hi ha una vaga a l’empresa de Venancio Riera el 03/08/32 convocada pel sindicat de la pell amb motiu d’haver acomiadat un treballador. Vaga que fou brutalment reprimida per la Guàrdia Civil amb armes de foc. El dia següent el Consell Municipal es fa ressò protestant enèrgicament per l’ús de la violència repressora. Bona part de la premsa espanyola ho comenta.

El mateix any, per la Fira de Cocentaina fou segrestada pel Fiscal de l’Audiència un pamflet dirigit «A tots els ciutadans de Cocentaina» signat per mitja dotzena d’entitats locals. La fiscalia considera que hi havien injuries a les autoritats i segresta tots els pamflets. A més, obri un sumari contra les entitats signants del pamflet.

Quant a l’ensenyament, la llei reconvertrix les escoles en centres d’ensenyament públic i laic, en contra d’alguns mestres que s’oposaven a l’ensenyament laic boicotejant la nova escola. L’escola privada d’institucions religioses foren ocupades pel Consell Local d’Instrucció Publica. A Cocentaina, els frares foren obligats a abandonar el convent i s’instal·laren a una casa de Cocentaina, C/ Roger de Llúria, 8.

La premsa local d’Alcoi parla de les dificultats que hi havia en governar la ciutat amb una corporació sense majories absolutes i amb poques coses en comú. Moltes voltes havia d’anar el governador per intentar posar d’acord a grups en temes que interessaven traure avant la República. No sempre ho aconseguia i quant ho feia, a l’hora de la veritat els mateixos que havia convençut s’oposaven al carrer demanant el contrari que havien acceptat. La classe obrera, aquella que deia, ara o mai, patia al mig de l’ànima aquests desacords.

Tot i així, fou una etapa molt rica en debats i vivencies que es convertiren en una autèntica escola pràctica de democràcia. Els grups polítics que hi havien als governs estatal, regional i local; eren transversals amb minories majoritàries i minories, generalment republicanes, que tenien l’ocasió un dia si i altre també de raonar, negociar, cedir, tornar a dialogar, etc., i no sempre acabaven en acords. Si hagués de destacar algun grup concret més radical en raonar, fou el sector ultra conservador que mai no va acceptar la legitimitat republicana que va eixir de les urnes. Aquest va ser la causa d’augmentar cada dia més l’actitud radical de l'esquerra.

Per acabar diré que en aquesta etapa potser el més destacat i més conseqüències va tindre foren les infructuoses negociacions de l’Estat amb l’Església. Hi havia una part de l’aparell eclesiàstic, jo crec molt reduït, disposat a fer-se un lloc dins d’un estat democràtic i laic. Un fet dels més desconeguts fins no fa molt, han sigut els papers desclassificats que ha publicat el monjo de Montserrat, Hilari Raguer, al seu llibre «La espada i la Cruz» (La Iglésia 1936-1939). Un llibre que aporta llum sobre el paper de l’Església en els anys 30 i 40 del segle passat. Parla d’una reunió secreta a casa del president de la República, Niceto Alcalà Zamora, on  acudiren Fernando de los Rios, Ministre de Justícia; el nunci Federico Tedeschini i el cardenal de Tarragona, Vidal i Barraquer. Acordaren sis punts que potser no era el que desitjava la majoria de forces republicanes, però sembla que en aquell moment eren les que més s’apropaven. Però, el Consell de Ministres no les va aprovar perquè hi havia pel mig un afer intrigant d’alguns bisbes encapçalats pel cardenal Segura que calia resoldre abans i mai no es va fer.

Malgrat això, Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943) cap dels bisbes, mai va acceptar un trencament amb la República i fins la rebel·lió militar, que tot ho va trencar, no va deixar de freqüentar diferents ministeris republicans intentant negociar uns mínims en un règim laic. Tot va ser inútil i ha quedat demostrat que les majors dificultats trobades no foren en l’aparell republicà, foren més bé la intransigència de la majoria de bisbes. Vidal i Barraquer va haver d’exiliar-se i mai més fou autoritzat pel govern del general Franco a tornar a Tarragona.

Per contextualitzar la situació europea en aquell moment he de dir que el 02/08/1932 «La Gaceta de Levante» d’Alcoi, de tendència conservadora, posava en primera pàgina que el partit d’Adolf Hitler havia aconseguit una minoria majoritària al parlament alemany. Realment la cosa no pintava bé.

Continuarem escorcollant aquella situació.