Ximo Espinós: "Els valencians tenim un dèficit de coneixement de la pròpia història"

Dijous 28 de maig a les 20 hores, el club d'Amics de la UNESCO acull la presentació de l'última novel·la de Ximo Espinós, 'Material fotogràfic'. La presentació forma part de la II Trobada d'Escriptors que s'ha celebrat durant tot el mes, en col·laboració amb la Coordinadora pel Valencià. L'escriptor Francesc Gisbert entrevista a Ximo Espinós en exclusiva per a ARAMULTIMÈDIA.

Ximo Espinós és professor a la Universitat d'Alacant i autor de diverses novel·les i assajos. La novel·la comparteix tres espais, Alcoi, Benilloba i Nova York, i recrea un dels episodis més desconeguts de la nostra història, l'emigració de milers de valencians als Estats Units a les primeries del segle XX. Divendres, es presenta el documental Valencians a Nova York, a l'edifici Carbonell de la Universitat Politècnica d'Alcoi.

FRANCESC GISBERT: 'Material fotogràfic' és una novel·la de ficció basada en unes circumstàncies històriques reals, l'emigració de molts valencians als Estats Units pels anys vint. Què et va dur a escriure aquesta història?

XIMO ESPINÓS: Bé, el primer motiu d'inspiració fou la lectura del llibre de Teresa Morell, "Valencians a Nova York", publicat fa tres anys. El llibre descriu el context i les característiques de l'emigració valenciana entre 1912 i 1920 als Estats Units. El tema em va interessar vivament per diverses raons. Primer perquè en el meu poble, Benilloba, l'emigració als Estats Units sempre ha estat molt present, sempre n'has sentit parlar, fins i tot dins de la pròpia família. Després, perquè és un tema molt potent, que lliga la nostra història amb la gran història occidental. No sóc l'únic que s'ha sentit atret pel tema. El documental de Juli Esteve n'és una altra mostra.

FG: Hi ha episodis de la història dels valencians que han restat en l'oblit. L'emigració als Estats Units, n'és un. L'emigració a Algèria, un altre. El teu llibre té elements de novel·la històrica, de crònica i de novel·la testimonial (corregeix-me si m'equivoque). Què t'atrau d'aquests gèneres?

XE: Els valencians tenim un dèficit de coneixement de la pròpia història, i ja que no comptem amb mitjans audiovisuals, almenys la novel·la pot col·laborar a mitigar-ho. El fet que un tema tan important com aquest fóra fins fa poc desconegut, i que la meua siga la primera novel·la que el tracta és un bon exemple del que estic dient. M'atrau la novel·la històrica, sí, però no com a exotisme medieval, sinó la més pròxima, la del segle XX, que encara ens afecta en l'actualitat. Així, la meua primera novel·la ambientada en el meu poble, Ombres en el riu, es basa en les vivències de ma mare durant la Guerra Civil, un tema que encara continua present en els descendents dels que la van patir i en el debat ideològic de l'estat espanyol. Una altra novel·la inèdita que tinc parla de la postguerra, i està centrada en la figura d'un capellà d'ideologia lliberal que va deixar una forta petjada. Amb Material fotogràfic em remunte a les primeres dècades del segle XX, i així tanque una mena de cicle.

FG: Els protagonistes del llibre són una colla d'amics de Benilloba que s'embarquen a Nova York. Comparteixen una mateixa il·lusió però un destí i caràcter ben diferents. Com són aquests personatges?

XE: L'emigració l'he personificada en les peripècies de tres amics, tres joves de divuit anys: Ramon, Manel i Hèctor. He procurat centrar en ells la trama més que no en els aspectes externs de l'aventura americana, que ja tenim molt vistos. Inevitablement he hagut de parlar de la misèria al poble, de les penalitats del viatge, del xoc cultural en arribar a Nova York, de la duresa de la feina, tot això que hem vist en tantes pel·lícules, però procurant que l'important fóra la manera en què ells ho vivien. Cada jove té una manera de ser diferent, i això dóna peu a conflictes que enriqueixen la trama. Ramon, és un xic prudent, madur; Manel és inconscient i fester, i Hèctor és una mena de desarrelat que busca el seu lloc al món. Als tres els unix que són molt joves, i tenen el desig de menjar-se el món, de córrer aventures. Hi ha també el personatge de Carme, una dona forta i seductora, que juga un paper determinant en la trama.

FG: Encara que la història se situa als anys vint, el tema té molta actualitat. A més d'Alcoi i Nova York, parles de Benilloba. Quines són les fonts documentals que has utilitzat i com has anat transformant-les en matèria novel·lesca?

XE: Una volta vaig decidir que volia escriure sobre el tema, vaig començar a documentar-me, i a més del que vaig esbrinar pel meu compte, les investigacions d'Enric Morrió, un historiador del poble, em van ser molt valuoses. Gràcies a ell vaig saber que tota una generació de benillobers va emigrar als Estats Units, i vaig tindre accés a moltíssim material gràfic, cartes, etc. Tot això, per cert, va donar lloc a una exposició que ha recorregut la comarca. Comptar amb eixe suport documental m'ha facilitat la tasca d'ambientació i ha ajudat en la vessant testimonial del llibre. Però les eines de l'historiador no són les del novel·lista. Jo havia de crear un món, donar-li forma novel·lesca, crear trames, donar vida als personatges, dotar-los d'una personalitat, imaginar escenes, crear ambients... També, per a lligar-ho tot i seduir el lector, he creat una trama sentimental i una certa intriga, però sense excedir-me, volia que prevalguera el to realista.